Entrevista en motiu del Dia Internacional de la Dona

La Montserrat Monjo és una de les treballadores amb més antiguitat a Grup Heracles i actualment és gerent d’Àrids Andorrans / Àrids Alt Urgell i també de Transports Daniel. En motiu del dia de la dona, hem volgut conèixer com han sigut les seves vivències en el sector de la construcció, un món on encara predominen els homes, però en el qual la dona va guanyant cada vegada més presència.

Com va començar el teu interès en el món de la construcció?

Vaig començar que era una nena, amb 17 anys, perquè el meu pare era soci d’una petita gravera. Estava estudiant i aprofitava les tardes per donar-los un cop de mà fent els albarans i portant la comptabilitat, d’aquesta manera em guanyava uns extres. M’agradava molt sortir per la planta i descobrir com funcionava la pedrera. D’això ja en fa 34 anys.

Com vas passar a ser gerent d’Àrids Alt Urgell?

L’empresa en la qual vaig començar, Vimo,S.A, va ser adquirida per Àrids La Vansa l’any 1987, la qual va mantenir el meu lloc de treball. Vaig seguir gestionant l’administració i la comptabilitat de l’empresa mentre anava assumint cada vegada més responsabilitats fins que, després de la jubilació de l’encarregat, vaig passar a dirigir l’empresa. L’any 2010 es van fusionar les dues canteres de la zona creant la societat Àrids Alt Urgell.

Com ha sigut la teva inserció com a dona en aquest món?

Molt difícil. En el moment que vaig començar no existien dones en aquest àmbit. Potser en l’àmbit de la construcció començava a haver-hi presència femenina, però molt poca. Al sector de les pedreres no n’hi havia cap. Quan assistia a les reunions del gremi tots els assistents eren homes. Els sorprenia molt veure’m i pensaven que una dona no podia encaixar ni tindria els coneixements necessaris per a poder treballar en aquell món.  

He de puntualitzar que aquestes dificultats només les he tingut fora, dins de l’empresa van apostar per mi, independentment de ser una dona, i sempre m’he sentit valorada. Quan va marxar l’encarregat, una gran persona que em va ensenyar tot el que sé, podrien haver posat un home al meu lloc, que era el més habitual en aquella època... Però els socis d’aquell moment van veure que jo tenia més coneixement i estava més ben preparada per tirar-ho endavant que qualsevol persona que pogués venir de fora. Sempre m’han escoltat, han tingut en compte la meva opinió i m’han tractat amb gran respecte. No puc dir res dolent del tracte rebut.

He d’agrair també el treball dur i el suport de l’equip de grans professionals amb els que he tingut la sort de comptar i que m’ha acompanyat durant la meva trajectòria professional.

Comentes que les dificultats les trobaves fora de la teva empresa. Quines eren aquestes dificultats?

Les dificultats les trobava de cara als clients, als externs, quan em reunia amb altres companys del mateix gremi. Llavors sí notava molt canvi. Et miraven amb superioritat, com si poguessis llegir el seu pensament “Una dona a una pedrera? Però si no en sabrà res, deu estar a l’oficina portant els papers...”. Pensaven que una dona no podia entendre què era un molí, una matxucadora, un garbell o qualsevol màquina. Quan van veient, poc a poc, que una dona sí que pot entendre el funcionament d’una pedrera, que ho vivim igual que ells, que realment ets tu qui fa les voladures, qui porta la planta, que saps com funciona i coneixes tota la maquinària... Llavors et comencen a tenir en consideració.

Creus que la situació de la dona en aquest sector ha canviat molt amb els anys?

Sí, moltíssim! Ara vas a les reunions del gremi d’àrids i un 20% o 30% són dones. La posició de la dona en aquest sector ha canviat molt, però ha estat una feina que hem anat fent any rere any. Jo vaig ser una de les primeres dones en portar una pedrera a Catalunya i vaig haver de lluitar perquè em tinguessin en compte.

Els homes, pel fet de ser homes, no tenien aquesta dificultat. Es considerava que ells ja tindrien els coneixements de per si. Avui en dia, tot i que la dona continuï tenint menys presència que els homes en aquest sector, se les valora de la mateixa manera i ja no sembla estrany trobar-les en aquest àmbit. És una llàstima que es qüestioni la nostra eficàcia i professionalitat pel simple fet d’haver nascut dona.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

M’agraden molt les pedreres, m’agraden les tasques a l’exterior i sobretot m’agrada que la feina es faci ben feta, per poder demostrar que una pedrera no és una cosa lletja que fa mal al medi ambient, sinó que és una activitat molt necessària perquè l’àrid és la segona matèria prima més consumida després de l’aigua. Les carreteres, els edificis, els vidres, les coses més quotidianes com unes simples ulleres, detergents, pintures, ordinadors, cosmètics, dentífric, es fan amb àrid.

Em satisfà molt poder demostrar que fem una feina ben feta procurant causar el mínim impacte ambiental, complint les normes, de fet, intentem anar més enllà dels requisits que ens exigeixen. En el cas de les pedreres, quan van començar a exigir que s’havien de restaurar abans que s’exhaurissin, nosaltres ja portàvem anys fen-t’ho. Sempre hem tingut cura del medi ambient.

Què li diries a una jove perquè s’animés a formar-se en aquest sector?

Jo els hi diria que és un món molt maco perquè crees moltes coses, encara que no sigui prou visible la nostra feina, estem a tot arreu. Qualsevol paret que toquis som nosaltres, qualsevol terra pel qual circulis som nosaltres. És una feina molt maca, però cal saber-la viure, perquè és dura, molt dura. Es treballa a l’exterior moltes hores, les condicions no sempre són bones, encara que faci molt de fred o molta calor has de continuar produint. Es treballa en èpoques concretes, sovint sota pressió i amb uns terminis exigents. Cada feina té els seus punts positius i negatius, però jo els hi diria que s’ho agafin amb ganes, que la vida són quatre dies i que com que hem de treballar de totes maneres, que treballem en una feina que ens agradi, que ens aporti alguna cosa i que ho fem amb un somriure a la cara!